criança |

Ja fa temps que reflexiono sobre aquest tema. Veig escenes al carrer, pares i fills, i em veig a mi mateixa a vegades, renegant, aixecant la veu, perdent els nervis… I em pregunto: per què no “aguantem” el comportament dels nens? Volem que els nens aprenguin a tolerar frustracions, en canvi, els adults no som capaços d’adonar-nos de que precisament som nosaltres els que no tolerem gens bé la nostra frustració, especialment quan es tracta de criar nens.

I és que ens frustrem quan el nostre fill, petit, no ens fa cas immediatament, o no fa el que li demanem, o simplement no ho fa com i quan nosaltres li demanem. Creiem que estem fracassant perquè no obeeix. Ens agobiem, amb un nen que vol ser nen i per tant potser li costa seguir un ordre o unes rutines (a l’escola, a casa) planejades en funció de les nostres comoditats adultes. Es frustren els nostres desitjos de comoditat i autonomia, davant l’exigència d’ajustar les nostres rutines a les d’un bebé o nen petit.

Per què tants adults no aguanten nens que demanen braços, mirades, nens que ploren, nens inquiets, moguts, que exploren, que fan soroll, juguen o s’enfaden, que defensen les seves pròpies idees, que demanden anar al seu propi ritme infantil? Per què davant de tot això se’ns desperten un seguit d’emocions difícils de gestionar? Llavors petem, castiguem, cridem i perdem de vista que els adults som nosaltres, i que nosaltres tenim més capacitat per adaptar-nos a la realitat i exigències de la criança i educació dels petits, que no pas al revés.

La pregunta seria: hem de frustar als nens per evitar la nostra frustració? O som nosaltres els que hem d’aprendre a gestionar les nostres frustracions?

I és que hi penso molt. En Roger és molt més “exigent” amb mi ara, perquè m’entengueu: es porta molt millor amb els altres que amb mi. No m’agrada dir que es porta “malament”, no m’agrada dir-li que fa les coses malament. No vull. Però molt sovint em sento incapaç d’afrontar segons quines situacions.

Quan el nostre fill es comporta d’una determinada manera, que nosaltres valorem com “dolenta” o indesitjable, abans d’actuar, potser seria bo fer-nos algunes preguntes: com em sento? Per què em molesta tant i perdo la paciència? D’on ve aquesta incapacitat per tolerar les meves frustracions davant les demandes d’atenció del meu fill?

Podria ser que la nostra pròpia infantesa influeixi en el tracte que donem als nostres fills. Potser és que vam ser nens que amb una sola mirada dels nostres pares havíem de callar el que pensàvem i deixar de demanar o de fer el que necessitàvem. Segurament ho tenim al nostre inconscient. Uns pares autoritaris, altament exigents, conductes reprimides… són factors que potser influeixen en la manera com ara interactuem amb els nostres fills, que depenen de nosaltres i ens demanen o expressen el que legítimament necessiten. Què opineu vosaltres?

Reflexionem i evitem posar automàticament al sac dels límits i la disciplina qualsevol conducta dels nens.

Ya hace tiempo que reflexiono sobre este tema. Veo escenas en la calle, padres e hijos, y me veo a mí misma a veces, renegando, levantando la voz, perdiendo los nervios … Y me pregunto: ¿por qué no “aguantamos” el comportamiento de los niños? Queremos que los niños aprendan a tolerar frustraciones, en cambio, los adultos no somos capaces de darnos cuenta de que precisamente somos nosotros los que no toleramos nada bien nuestra frustración, especialmente cuando se trata de criar niños.

Y es que nos frustramos cuando nuestro hijo, pequeño, no nos hace caso inmediatamente, no hace lo que le pedimos, o simplemente no lo hace como y cuando nosotros le pedimos. Creemos que estamos fracasando porque no obedece. Nos agobiamos con un niño que quiere ser niño y por lo tanto puede ser que le cueste seguir un orden o unas rutinas (en la escuela, en casa) planeadas en función de nuestras prioridades adultas. Se frustran nuestros deseos de comodidad y autonomía, ante la exigencia de ajustar nuestras rutinas a las de un bebé o niño pequeño.

¿Por qué tantos adultos no aguantan niños que piden brazos, niños que lloran, inquietos, movidos, que exploran, que hacen ruido, juegan o se enfadan, que defienden sus propias ideas, que demandan ir a su propio ritmo infantil ? ¿Por qué ante todo esto se nos despiertan una serie de emociones difíciles de gestionar? Entonces es cuando castigamos, gritamos y perdemos de vista que los adultos somos nosotros, y que nosotros tenemos más capacidad para adaptarnos a la realidad y exigencias de la crianza y educación de los pequeños, no al revés.

La pregunta sería pues: tenemos que frustar a los niños para evitar nuestra frustración? O somos nosotros los que debemos aprender a gestionar nuestras frustraciones?

Y es que pienso mucho en ello. Roger es mucho más “exigente” conmigo ahora, para que me entendáis: se lleva mucho mejor con los demás que conmigo. No me gusta decir que se lleva “mal”, no me gusta decirle que hace las cosas mal. No quiero. Pero muy a menudo me siento incapaz de afrontar según qué situaciones.

Cuando nuestro hijo se comporta de una determinada manera, que nosotros valoramos como “mala” o indeseable, antes de actuar, tal vez sería bueno hacernos algunas preguntas: ¿cómo me siento? ¿Por qué me molesta tanto y pierdo la paciencia? De dónde viene esta incapacidad para tolerar mi frustración ante las demandas de atención de mi hijo?

Podría ser que nuestra propia niñez influya en el trato que damos a nuestros hijos. Quizás es que fuimos niños que con una sola mirada de nuestros padres teníamos que callar lo que pensábamos y dejar de pedir o de hacer lo que necesitábamos. Seguramente lo tenemos en nuestro inconsciente. Unos padres autoritarios, altamente exigentes, conductas reprimidas … son factores que tal vez influyen en la manera como interactuamos con nuestros hijos, que dependen de nosotros y nos piden o expresan lo que legítimamente necesitan. ¿Qué opináis vosotros?

Reflexionemos y evitamos poner automáticamente cualquier conducta de los niños en el saco de los límites y la disciplina

És la frase del moment! Sempre pendent del què faig, de com ho faig, de per què ho faig. I a mida que parla més i més, sóc més i més conscient de la importància del nostre exemple, de lo molt que els nens es fixen en nosaltres. Ràpidament capten les situacions, se’n adonen de com et sents i entenen i retenen el que dius en qualsevol moment. A vegades em penso que no ho ha sentit, que no pot ser que ho hagi captat… però i tant que sí! Al cap d’uns dies sents que repeteix la teva frase, que li parla a en Mic com jo li parlo a ell (i fent la mateixa entonació!) que renya a la Bimba igual que ho faig jo… Ho tinc claríssim: els nens són i fan el que veuen i senten a casa seva, són el nostre mirall.

Per tot això intento anar amb compte amb el què dic, amb com parlo dels altres davant seu, amb com li parlo a ell. No vull fer-li xantatge perquè faci alguna cosa, no el vull amenaçar amb càstigs, no vull que em tingui por. Vull que confii en mi, que comprengui el que li explico, que sàpiga que quan em necessita hi sóc. Tampoc el vull obligar a menjar, vull que ens vegi a casa menjar de tot, sense crits i sense enfadar-se. Que s’adormi tranquil sabent que sóc al seu costat, sense que tingui por de quedar-se sol. Intento que se senti segur i confiat.

Diuen que pels volts dels 3 anys els nens poden començar a construir el jo protagonista de la seva vida. Amb el desenvolupament del llenguatge aprenen a explicar històries, curtes, petites, i això els permet organtizar records. A partir d’ara en Roger comença a tenir records de les seves experiències, i això és molt important! Vull que els seus primers records i experiències siguin feliços .

Quan m’explica el que ha fet “un dia” (que era aquest matí o ahir), quan em diu que està content, quan em pregunta “per què plou?” o “mama què fas?”, l’escolto i somric, i intento explicar-li molt bé que hi ha dies grisos amb molts núvols al cel, que és divertit perquè podem posar-nos les botes d’aigua i saltar, i que la mama està pelant patates per sopar.

Li vull ensenyar moltes coses… i mentrestant me’n adono que ell me les ensenya totes a mi!