De frustracions i reflexions | De frustraciones y reflexiones

frustracions 2Ja fa temps que reflexiono sobre aquest tema. Veig escenes al carrer, pares i fills, i em veig a mi mateixa a vegades, renegant, aixecant la veu, perdent els nervis…  I em pregunto: per què no “aguantem” el comportament dels nens? Volem que els nens aprenguin a tolerar frustracions, en canvi, els adults no som capaços d’adonar-nos de que precisament som nosaltres els que no tolerem gens bé la nostra frustració, especialment quan es tracta de criar nens.

I és que ens frustrem quan el nostre fill, petit, no ens fa cas immediatament, o no fa el que li demanem, o simplement no ho fa com i quan nosaltres li demanem.  Creiem que estem fracassant perquè no obeeix. Ens agobiem, amb un nen que vol ser nen i per tant potser li costa seguir un ordre o  unes rutines (a l’escola, a casa) planejades en funció de les nostres comoditats adultes. Es frustren els nostres desitjos de comoditat i autonomia, davant l’exigència d’ajustar les nostres rutines a les d’un bebé o nen petit.

Per què tants adults no aguanten nens que demanen braços, mirades, nens que ploren, nens inquiets, moguts, que exploren, que fan soroll, juguen o s’enfaden, que defensen les seves pròpies idees, que demanden anar al seu propi ritme infantil? Per què davant de tot això se’ns desperten un seguit d’emocions difícils de gestionar? Llavors petem, castiguem, cridem i perdem de vista que els adults som nosaltres, i que nosaltres tenim més capacitat per adaptar-nos a la realitat i exigències de la criança i educació dels petits, que no pas al revés.

La pregunta seria: hem de frustar als nens per evitar la nostra frustració? O som nosaltres els que hem d’aprendre a gestionar les nostres frustracions?

frustracions

I és que hi penso molt. En Roger és molt més “exigent” amb mi ara, perquè m’entengueu: es porta molt millor amb els altres que amb mi. No m’agrada dir que es porta “malament”, no m’agrada dir-li que fa les coses malament. No vull. Però molt sovint em sento incapaç d’afrontar segons quines situacions.

Quan el nostre fill es comporta d’una determinada manera, que nosaltres valorem com “dolenta” o indesitjable, abans d’actuar, potser seria bo fer-nos algunes preguntes:  com em sento? Per què em molesta tant i perdo la paciència? D’on ve aquesta incapacitat per tolerar les meves frustracions davant les demandes d’atenció del meu fill? 

Podria ser que la nostra pròpia infantesa influeixi en el tracte que donem als nostres fills. Potser és que vam ser nens que amb una sola mirada dels nostres pares havíem de callar el que pensàvem i deixar de demanar o de fer el que necessitàvem. Segurament ho tenim al nostre inconscient. Uns pares autoritaris, altament exigents, conductes reprimides… són factors que potser influeixen en la manera com ara interactuem amb els nostres fills, que depenen de nosaltres i ens demanen o expressen el que legítimament necessiten. Què opineu vosaltres?

Reflexionem i evitem posar automàticament al sac dels límits i la disciplina qualsevol conducta dels nens.


Ya hace tiempo que reflexiono sobre este tema. Veo escenas en la calle, padres e hijos, y me veo a mí misma a veces, renegando, levantando la voz, perdiendo los nervios … Y me pregunto: ¿por qué no “aguantamos” el comportamiento de los niños? Queremos que los niños aprendan a tolerar frustraciones, en cambio, los adultos no somos capaces de darnos cuenta de que precisamente somos nosotros los que no toleramos nada bien nuestra frustración, especialmente cuando se trata de criar niños.

Y es que nos frustramos cuando nuestro hijo, pequeño, no nos hace caso inmediatamente, no hace lo que le pedimos, o simplemente no lo hace como y cuando nosotros le pedimos. Creemos que estamos fracasando porque no obedece. Nos agobiamos con un niño que quiere ser niño y por lo tanto puede ser que le cueste seguir un orden o unas rutinas (en la escuela, en casa) planeadas en función de nuestras prioridades adultas. Se frustran nuestros deseos de comodidad y autonomía, ante la exigencia de ajustar nuestras rutinas a las de un bebé o niño pequeño.

¿Por qué tantos adultos no aguantan niños que piden brazos, niños que lloran, inquietos, movidos, que exploran, que hacen ruido, juegan o se enfadan, que defienden sus propias ideas, que demandan ir a su propio ritmo infantil ? ¿Por qué ante todo esto se nos despiertan una serie de emociones difíciles de gestionar? Entonces es cuando castigamos, gritamos y perdemos de vista que los adultos somos nosotros, y que nosotros tenemos más capacidad para adaptarnos a la realidad y exigencias de la crianza y educación de los pequeños, no al revés.

La pregunta sería pues: tenemos que frustar a los niños para evitar nuestra frustración? O somos nosotros los que debemos aprender a gestionar nuestras frustraciones?

Y es que pienso mucho en ello. Roger es mucho más “exigente” conmigo ahora, para que me entendáis: se lleva mucho mejor con los demás que conmigo. No me gusta decir que se lleva “mal”, no me gusta decirle que hace las cosas mal. No quiero. Pero muy a menudo me siento incapaz de afrontar según qué situaciones.

Cuando nuestro hijo se comporta de una determinada manera, que nosotros valoramos como “mala” o indeseable, antes de actuar, tal vez sería bueno hacernos algunas preguntas: ¿cómo me siento? ¿Por qué me molesta tanto y pierdo la paciencia? De dónde viene esta incapacidad para tolerar mi frustración ante las demandas de atención de mi hijo? 

Podría ser que nuestra propia niñez influya en el trato que damos a nuestros hijos. Quizás es que fuimos niños que con una sola mirada de nuestros padres teníamos que callar lo que pensábamos y dejar de pedir o de hacer lo que necesitábamos. Seguramente lo tenemos en nuestro inconsciente. Unos padres autoritarios, altamente exigentes, conductas reprimidas … son factores que tal vez influyen en la manera como interactuamos con nuestros hijos, que dependen de nosotros y nos piden o expresan lo que legítimamente necesitan. ¿Qué opináis vosotros?

Reflexionemos y evitamos poner automáticamente cualquier conducta de los niños en el saco de los límites y la disciplina 

4 pensaments sobre “De frustracions i reflexions | De frustraciones y reflexiones

  1. Joana Fort Baixeras

    Per mi hi ha un límit claríssim, la violència i l’us del poder sobre els altres. I aicò és innat, us ho asseguro, però aquí sí que crec que els nens seran el que nosaltres els hi ensenyarem. L’ús del poder, la resolució dels conflictes, la conservació de la dignitat, etc. No tinc clar com cal fer-ho, segur que m’equivoco tot sovint, però tinc clar que no vull una filla que pensi que les persones es poden sotmetre a la seva voluntat ni una filla que pensi que s’ha de sotmetre al poder perquè la vida és així.
    Realment és un tema difícil, sovint penso que sóc una mare exigent, però tampoc em veig molt perdent els estreps. I la pregunta que em faig sovint és: les meves nenes són bones per naturalesa? Perquè som molt estrictes? Perquè som molt calmats? Perquè són meves i els ensenyo a no fer el que a mi em molesta? No tinc la resposta…

    Respon
    1. vinyetdf Autor de l'entrada

      Crec que mai podrem donar a una resposta a totes aquestes qüestions… aquí he deixat la meva reflexió. Gràcies pel comentari Joana!

      Respon
  2. Maria Gilabert

    Uf Vivi… que ben escrit el que tantes vegades penso… i crec que pensem molts pares i mares. I estic amb la Joana, el límit és la violència tant física com verbal que tantes vegades es fa servir encoberta de mil justificacions… sovint perquè no tenim la resposta. Saps una de les justificacions que a mi em fa pensar molt quan la sento? aquesta: “jo quan era petit era igual o pitjor que ell/a”. I què? això ho justifica tot i no cal actuar? Ni de conya! Són el que nosaltres els hi transmetem…
    Crec que hem de ser nosaltres els que aprenem a gestionar les nostres frustracions, perquè ells, a la seva mida ja se’n troben i si nosaltres tenim eines ells també en tindràn (què difícil per això!).
    Petonets guapes!!

    Respon
    1. vinyetdf Autor de l'entrada

      Totalment d’acord Maria! Nosaltres hem de ser els que els transmetem equilibri, però per fer-ho hem de saber asserenar-nos i no perdre els nervis… com tu dius, díficil…

      Em pregunto si la nostra incapacitat per afrontar aquest tipus de situacions ens ve de les nostres pròpies experiències infantils… vés a saber…

      Respon

Deixa un comentari