parir es poder |

Som a la 11a Setmana Mundial del Part i Naixement respectats. I segurament molts i moltes us preguntareu: què vol dir un part i naixement respectats? Per entendre-ho bé jo us recomano MOLT que us llegiu el post “El parto y el rock&roll” perquè ho explica perfectament.

Jo no sóc cap activista “pro part natural”, però sí que sóc sensible a aquests temes, des d’abans de néixer el Roger i sobretot després, que m’he interessat més i he buscat i llegit molta informació sobre tipus de parts, sobre la manera de néixer, sobre la cesària, les doules, etc.

I fa temps que penso en escriure un post sobre això, però la veritat, no sabia com enfocar-lo. Hi ha moltes sensibilitats diferents sobre aquest tema i aquest és un blog molt personal: podria parlar del meu part i de com el vaig viure, de les vivències de les dones que m’envolten, de la meva percepció de l’estat general de desinformació en el que moltes dones es troben… però donant-li voltes finalment mai l’he arribat a escriure.

Però és que avui he vist un vídeo que m’ha impactat molt. I he pensat que l’havia de compartir, he tingut aquesta necessitat. En realitat n’he vist molts de vídeos de parts, però aquest m’ha emocionat especialment, m’ha fet vibrar i m’ha commogut moltíssim. I és el que m’ha empès a escriure aquest post.

I després de veure’l m’he dit a mi mateixa: QUÈ CARAI??! TOTHOM hauria de tenir dret a parir així: amb respecte, amb silenci, amb intimitat, amb pau i tranquil·litat, amb AMOR. Perquè és un moment importantíssim, grandíssim i l’hauríem de poder viure amb plenitud, sense deixar-lo a l’atzar o a la sort, perquè és crucial el que passi i pot tenir impactes a la salut. No podem deixar que ens programin una cesària perquè el bebè “és gran” a la setmana 38, que ens facin parir estirades, que ens trenquin la bossa sense demanar-nos permís i sense motiu, només les presses. “És que no dilates”, i dic jo “quina pressa hi ha?”, potser no dilato perquè estic cagada de por, o perquè estic estirada, perquè no para d’entrar i sortir gent d’una sala gris i freda, perquè m’han fet 50 tactes 50 persones diferents, perquè em diuen que no em queixi, perquè em miren amb mala cara quan demano que tinc set… Sabeu per què ens enxufen oxitocina sintètica per la vena? El nostre cos en fabrica de forma natural, sí, és l’hormona de l’amor, i només caldria deixar-la fluir… però és clar, en un ambient hostil, extrany i amb por, l’adrenalina ho impedeix! A qui no se li han pujat sobre la panxa per apretar i fer sortir el bebè? Sabíeu que d’això se’n diu la maniobra de Kristeller i està contraindicada?! Per no parlar dels inicis de la lactància, de l’oferiment de llet artificial a molts hospitals, de la manca de suport i acompanyament…

Evidentment no tots els centres sanitaris són iguals, n’hi ha molts que han deixat enrera protocols absurds i tracte paternalista. Des de fa temps hi ha moltes dones (cada vegada més) que opten per parir a casa, amb l’atenció d’un equip de llevadores especialtzat, o a cases de parts. De la mateixa manera també cal tenir en compte que a vegades hi pot haver situacions complicades i de risc, i llavors una cesària és necessària i pot salvar vides.

Informem-nos, tenim drets, i els nostres bebès tenen dret a néixer en pau, amb amor i a rebre l’últim batec de sang del cordó que els ha lligat a nosaltres durant molts mesos. El part és nostre, no del metge ni de l’hospital, ni del ginecòleg de guàrida, ni de la borde de la infermera que et mira malament si fas un “ai”. Podem parir. Que ens respectin, ens ho mereixem, per crear la vida i portar-la al món.

I que cadascú pareixi com vulgui, però que puguem ser lliures per decidir-ho, i només podrem escollir lliurement si tenim tota la informació. Hi ha opcions i jo ho tinc clar: si torno a parir ho faré diferent: amb més coneixements, amb més informació, amb menys por, amb més preparació. No deixaré que em tornin a robar aquest moment.

Enllaços d’interès: