També ho havia de dir

Fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Pensar i reflexionar, parlar, discutir, abraçar, riure i també plorar. Això és el que he estat fent durant aquests últims dies, perquè sovint és el que ens fa falta fer amb les persones que ens importen.

I em sento com nova, sí, aquesta és la paraula. I fer un pas enrera significa, en certa mesura, rectificar. Potser no pel que fa als sentiments, perquè sentim com sentim i això no es pot jutjar com a correcte o incorrecte, però sí pel que fa a com actuem en determinats moments, moguts per l’angoixa personal.

Per què no parlem més i suposem menys? per què no ens diem més sovint les coses bones i aprenem a expressar millor allò que ens disgusta?

Perdonar-se i tornar a començar, mirar-se als ulls i sincerar-se… hi ha moments en que, per bé o per mal, es fa imprescindible; llavors cal ser valent per fer-ho, si creus que val la pena és clar. I en el meu cas sí, valia la pena.

És millor no deixar passar el temps sense dir als altres lo molt que ens importen, els aprecies o els necessites. I també, tot i que sempre serà menys sovint, si t’emprenyen o t’han ferit. És sa i a tothom li va bé de tant en tant, perquè aporta certa dosi de felicitat. Som humans oi?

Perdoneu pel rotllo, però seria injusta si no ho escric. Bona nit!

La vida és així

Suposo que tothom haurà tingut algun que altre desengany a la vida, o potser molts. Quan les persones amb qui et pensaves que t’unia alguna cosa més o menys “important”, com pot ser una amistat, et decepcionen, doncs tens un desengany, llavors toques de peus a terra i te’n adones que el que tu voldries o t’agradaria és una cosa, i que la realitat és una altra, i és la que és. I no la pots canviar.

No podem fer que les persones siguin com a nosaltres ens agradaria, ni que ens estimin i ens tractin de la manera que necessitem. No es pot i s’ha d’assimilar, i assimilar-ho porta el seu temps, el que seria un “període d’adaptació emocional”, per dir-ho d’alguna manera. Te’n adones que potser el millor és allunyar-te’n, que no et fa cap bé, perquè no et volen al seu costat.

I llavors, quan et sents així, tens com un buit a dins, un buit que fins i tot fa una mica de mal, perquè s’ha buidat a contracor, sense que tu ho vulguessis però alhora sense que puguis fer res per impedir-ho. I no perquè no ho hagis intentat!

La vida és així diuen…. etapes que arriben al final. Tocarà començar-ne una de nova. Segurament el desengany et farà mantenir distàncies i desconfiar, però per sort, hi ha persones que sense adonar-te’n massa eren allà, i ara
prenen protagonisme, i t’hi pots recolzar. Potser confiaves massa en les persones equivocades… deu ser això.

Queda molt per fer i molt per viure. Moltes coses per descobrir. Caldrà posar-hi il.lusió no??!

Retrat del dia del pare

Home de poquíssimes paraules, però molts fets.  Així és el meu pare. I avui em ve de gust fer-li un petit homenatge.

Mon pare sempre treballava. No el recordo portant-me al cole, ajudant-me a fer deures, ni venint-me a recollir a música o a ballet. Ell sempre estava a la botiga i arribava tard a casa. I recordo que es llevava moooolt aviat. Si algú em preguntés com recordo al meu pare de petita, jo contestaria que carregant caixes, darrera el taulell despatxant, fent viatges en furgoneta i amb el paquet de Ducados a la butxaca de la camisa.  M’agradava tenir un pare forçut, amb bigoti espés que em punxava quan em feia petons, i amb unes mans ben grosses per protegir-me dels perills…

Els diumenges tancava la botiga. Recordo amb carinyo els matins de diumenge: ens llevàvem tard i  anàvem al seu llit a despertar-lo fent-li pessigolles als peus! hahaha! Aquell dia de festa em compensava tota la setmana sencera.

De sempre l’he vist sacrificant-se per nosaltres. Encara més, tot i el cansament i les hores de feina, sempre que podia venia a veure’m a tooootes les activitats que feia, i a més, ho gravava en vídeo!! tots els festivals de ballet, carnavals, festes majors, cants corals, obres de teatre etc. per la posteritat!

A mida que m’anava fent gran la meva actitud rebel m’enfrontava molt a ell. Ell era l’autoritat, tenia sempre l’última paraula i, no puc negar-ho, li tenia molt de respecte. Ma mare i jo sempre ens discutíem i cridàvem, i a vegades la cosa quedava entre nosaltres i ja fèiem les paus. Però si el tema no s’aturava, la següent instància era ell… i llavors no em quedava una altra que obeïr i deixar de protestar. No li calia parlar ni cridar massa, amb una mirada jo ja sabia el què havia de fer.

Els dissabtes al matí sempre me’ls passava a la botiga. De petita jugant i trastejant, però després ajudant en el que podia i en el que em manaven, això no m’ho podia saltar: a la caixa, despatxant o omplint estanteries, el que fos, i a la que intentava escaquejar-me ja em tocava la cresta: “hi ha molta feina eh?” sempre em deia, “però no la sabeu veure!”.  Ja podia haver sortit el dia abans, tenir examens, o haver tret bones notes, tan se val. Ell sempre donava exemple: la vida és esforç i treball, les coses ens les hem de guanyar i hem d’ajudar a casa. Amèn papa.

M’he anat fent gran i sempre que l’he necessitat l’he tingut al meu costat. Però no parlo de grans moments de la vida, que per suposat hi ha estat, parlo de petites coses del dia a dia, petits favors: “papa m’acompanyes a…” (el gran complexe de taxi que tenen molts pares eh?), “pots venir a penjar-me un quadre?“, “no em funciona la caldera, t’ho pots mirar?“, “papa, ens ajudes a…“. Molts fets, moltíssims, i poques paraules. Ell és així, una persona noble i senzilla. Potser no és de fer gaires petons ni de dir cada dia que m’estima, però no em cal, m’ho demostra de sobres.

Ara em toca a mi demostrar-li, tot i que a vegades penso que mai podré fer prou per agraïr-li tot el que m’ha ensenyat.

Escrivint això començo a posar el primer granet de sorra. Gràcies papa! i feliç dia!!!

1 any com a mare | 1 year as a mum

12 mesos i 365 dies.

El meu primer any com a mare ha passat quasi sense adonar-me. No sé si em toca fer una gran reflexió i quina seria sense recòrrer a tota una sèrie de tòpics típics, que potser no serien gaire originals, però alguns d’altra banda, molt certs!

Realment, quan t’hi trobes (fent de mare vull dir), veus que no tens gens ni mica de temps per parar-te a pensar i ser conscient dels canvis emocionals i vitals que t’estan succeïnt, sense planificar clar, i tot “sobre la marxa” ho vas abordant.

Evidentment que, en perspectiva, tot és fantàstic, l’experiència és boníssima, maquíssima, no ho canviaries per res del món, perquè veure nèixer el teu fill, veure-li la carona després de sentir les seves patadetes dins la panxa, és el més gran i meravellós que t’ha pogut massar mai, etc. etc.

Però mentre escric també recordo situacions concretes, dies i experiències dures, sobretot dels inicis: el doloriment dels dies després del part, el “fliping” de quan et puja la llet, els dubtes, el “i ara què faig?”, els còlics que no acaben mai, el “no puc més”… etc, etc. (i la que digui que tot és supermegafantàstic i xupiguai, MENTEIX). Llavors te’n adones que potser si que t’ha afectat, que tot això de ser mare t’ha fet canviar una mica i ser com ets ara.

No sóc la mateixa que fa 1 anys, és evident. Bé, sí que sóc la mateixa però no ben bé, m’explico: si miro ben endins ben endins meu, allà al fons, hi trobo coses noves, més responsabilitat, més patiment, més conscient, més realista… obvietats, pensareu, però fins que no ho sents de veritat, no saps què implica tot això.

Però tampoc tot són “lloses” que pesen sobre la meva esquena, no. També m’he adonat de coses molt positives: sóc capaç de fer deu mil coses alhora (no només dues!), puc cuinar 3 o 4 menjars diferents, posar la rentadora, mentrestant passar la mopa, donar el dinar al Roger mentre canto mac mec mic, consulto el correu electrònic i entro al facebook (per allò de no perdre vida social…); tinc molta més energia i força de la que em pensava, optimitzo molt millor el temps, sobretot cada matí quan toca arreglar-se i vestir-se una, arreglar el nen, esmorzar un i l’altre, carregar amb tot, etc. no sé com però és com si apareguessin braços i mans extres per agafar-ho tot!

El més clar i el que tothom percep, és que no puc sortir de nit tant com abans, però quan ho faig, de tant en tant, disfruto com la que més. L’endemà m’aixeco amb son i ressaca però el Roger em somriu i diu “ma ma ma” i per mi llavors no hi ha excuses que valguin per no jugar amb ell. Res és igual, però tampoc tot és tan diferent. El jo, i el “tu i jo” passa a ser el “nosaltres” i aprens a viure en tribu, com diuen.

No sé quin balanç faria el meu fill del seu primer any de vida tenint-me com a mare, no sé si ho he fet prou bé, si podria fer-ho millor, però sigui com sigui sóc de les que pensa que no valen gaires consells, sinó que el més recomanable és seguir la teva intuïció i el teu sentit comú, fer el cas just als que t’envolten, i sobretot, sobretot, sobretot, pensar sempre que aquest moment no es tornarà a repetir, per tant, viu-lo i disfruta’l.

Felicitats Roger! T’estimo!

Mates Mates, indie català | Catalan indie

A Catalunya, en quant a música es refereix, a vegades passa que en un punt geogràfic concret apareixen diverses bandes que despunten. Aquest seria el cas del que està passant a Osona els últims dos anys. Van aparèixer els Furguson,  que han tingut continuïtat amb altres bandes de la zona que han anat sorgint com els Kebabs, l’Hereu Escampa o Ohios. A més de fer música ha aparegut el Festilva Hoteler i el segell discogràfic Famèlic Records.

I l’última joieta que ens arriba de terres osonenques són els Mates Mates, un quintet que  són segurament una de les referències més esperades de l’indie d’aquest país i un dels grups a tenir en compte d’aquest 2012.

Els vigatans ja tenen un disc publicat, que porta per nom Vida Animal, on exploren el folk, el pop i l’indie amb molta gràcia. Aquest és un disc que arriba a l’hivern però que, diuen, escoltarem molt a l’estiu.

Aquí teniu el seu primer videoclip, El Pinsà.

El seu myspace.

Van presentar aquest disc el dies 1 i 2 de febrer al bar Heliogàbal de Gràcia i també seran a la novena edició del Poparb (29 i 30 de juny), el festival de pop independent de referència de la música cantada en català.  Així doncs els primers grups que seran a Arbúcies son els Mates Mates, Arthur Caravan, Love Of Lesbian (amb nou disc a les esquenes) i Mishima, també amb nou disc. A partir d’ara ja només queda esperar a que poc a poc vagin caient noms…

Crec que aquest any no me’l perdré!

Mai és massa tard | Never too late

Ahir vaig retrobar-me amb una gran amiga després de 9 anys sense veure’ns.

Sí senyor, una gran amiga, de les de veritat, de les autèntiques… de les que no et critiquen a l’esquena, ni tenen enveja dels teus èxits o de la teva felicitat. Amb qui tens una complicitat inexplicable, amb qui pots riure sense parar per qualsevol tonteria però amb qui també pots compartir llargs silencis sense sentir-te incòmode.

Ens hem retrobat, i només veure-la arribar a l’estació de tren, el cor em bategava fort de l’emoció i em vaig adonar de que volia recuperar aquella amistat tan important que teníem.

Va ser fantàstic mirar-se als ulls, abraçar-se i sentir que, malgrat el pas dels anys i la distància, ens hem continuat estimant i hem seguit pensant l’una en l’altra. Vam sopar i xerrar durant hores, rient, recordant… explicant-nos la vida i com ens hem trobat a faltar aquests anys fent-nos grans. Aquest matí ha marxat, però sé que a partir d’avui torno a tenir la seva amistat.

Sí sí, els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà, i potser encara te’n sobren…

Tampoc hem canviat tant…

Sweet Bimba

Aviat farà 2 anyets, però és com si fos un cadell encara: juganera, carinyosa, bona i dolça. La Bimba és un membre més de la meva família, i poc que m’ho pensava, perquè jo mai havia tingut gos, mai havia volgut tenir gos, i mai m’hagués pogut imaginar com es pot arribar a estimar una mascota.

La Bimba és una labrador color xocolata. Els gossos d’aquesta raça adoren les persones. Quant més temps passen amb tu més feliços estan. I és veritat. Són pacients amb els nens, els hi encanta l’aigua i en general són meravellosos. No és un gos guardià, jo sempre dic que la Bimba ens entrarien a robar i ella seria la primera en amagar-se, hahaha.

Necessiten molta estimulació, molt d’exercici per a que estiguin equilibrats. Si no s’entrenen poden ser molt i molt pesats i l’acumulació d’energia els fa inmanejables, destrossaran coses, etc. Per altra banda, el gran avantatge és que aprenen les coses molt fàcilment.

Ella és així… i a hores d’ara jo ja no m’imagino la vida sense ella…

Quan la vam anar a buscar, al maig del 2009

Estiu 2009

Amb la seva íntima amiga Bonnie

Amb la Lila

Amb en Roger a la panxa!

Quant d’amor…

Li encanta estar al balcó!

Happy Saturday

Bon dissabte assolellat!!! cal agafar el dia amb ganes i amb un gran somriure, jo no podria fer-ho d’una altra manera, perquè el meu petit Roger em fa feliiiiiç!!!!

Ell comença el dia tocant la maraca, ja ho veieu… què puc fer jo sinó petons?

Un passeig en bicicleta és una bona manera de començar amb energia, bon cap de setmana!

Riure per viure | Laugh to live

Vivim en un món on l’estrés, les pressions i els problemes ens contaminen. Les emocions que més fàcilment expressem són les de protesta, queixa, emprenyament, desil·lusió, tristesa, agressivitat… i davant d’això utilitzem vies d’escapament, cadascú tria la seva, com el tabac, l’exercici, el menjar, treballar en excès, medicaments…

Tenim molt al nostre abast una altra manera d’enfrontar-nos a la vida, el riure. Una dosi diària de somriures ens ensenya a descobrir-nos a nosaltres mateixos, connectar amb els problemes de cada dia des d’un angle menys dramàtic.

Riure ens ajuda a entendre que la vida és massa bonica com per viure sempre queixant-nos i de malhumor. Somriure és felicitat, ens allibera davant les situacions d’estrés, estimula la nostra autoestima, potencia el nostre costat creatiu, ens impulsa a emprendre nous projectes i ens dóna forces per resoldre els problemes quotidians.

Rient aprenem sobre nosaltres mateixos, perquè si riem de nosaltres mateixos ens acceptem tal i com som, persones amb coses bones i coses dolentes.

Riure és una elecció, la nostra elecció, a l’abast de les nostres mans, per tant, rieu, simplement això. Perquè genera endorfines, combat tensions musculars, oxigena la sang, estimula els sentits, alleugera tensions i angoixes… RIU!

Feliç divendres i bon cap de setmana a tots i totes!

Els reis han llegit el meu blog!?

Doncs sí, els reis, com que tot ho saben, m’han portat, entre altres coses, les orelleres que vaig dir que m’agradaven en aquest post del dia 7 de desembre! És que jo ja ho dic, que no hem de subestimar mai el seu poder 😉

Ja acaba doncs aquest dia tan màgic per petits i grans, i surto amb la Bimba a fer una volteta per estrenar les meves suuuuper orelleres. Ei, a la Bimba també li han portat un regalet el reis eh? si és que aquests reis no s’obliden de ningú…

Bona nit!!!

Una foto del meu rei preferit…

P.D. Merci Uri i Montse 😉