30 mesos i una altra Festa Major!

2 anys i mig, que és el mateix que 30 mesos. Seguim de vacances, aprofitant totes les hores del dia per estar amb el Roger. D’aquí poc tornarem a començar la llar d’infants i amb ella la rutina, els hàbits, etc. però bé, ara encara no toca pensar en això… de moment seguim gaudint dels dies llargs, les hores de sol, la platja, les migdiades, els partits de futbol i de pales, les corredisses per casa i les “deshores” d’anar a dormir i despertar-se.

30 mesos i cada vegada més energia. Cada vegada més activitat, més alegria, més “enfados”, més voluntat d’autoafirmar-se, d’imposar la seva voluntat, més caràcter i menys conformar-se. En Roger no és un nen d’aquells de “ja li està bé”, no. En Roger sap què vol i què li agrada, molt ho sap. I t’ho fa saber. És emocional, emotiu, passional… té força, en tots els sentits: xuta fort, canta fort, parla fort, apreta fort, abraça fort.

D’entre les coses que més li agraden (molt): tocar el timbal, cantar, jugar a futbol, jugar a pales, fer “el ronso” al llit, menjar arrós i macarrons.

D’entre les coses que menys li agraden: que el despertin, vestir-se, marxar de la platja, anar en cotxet, anar a dormir, pentinar-se, deixar de jugar per fer pipi, assecar-se el cabell o anar amb sabates.

I amb els 30 mesos ha passat la seva tercera Festa Major. No tinc paraules per descriure la seva emoció, els seus nervis, la seva alegria… quanta adrenalina! Si voleu que us digui la veritat crec que s’ha aprimat i tot aquests últims 3 dies, perquè quasi ni menjava i ha dormit bastant menys que el que dorm normalment. I si ell s’ha emocionat, jo encara més. Els sitgetans i sitgetanes vivim la nostra Festa Major amb molt de sentiment i això suposo que ho transmets als teus fills. A casa meva els meus pares m’ho van ensenyar així, i veure que el Roger, ja tan petit, li brillen els ulls i es queda immòbil al passar els nostres gegants, els Pastorets, la Moixiganga, els bastons i crida “foc a la bèstia” o “Visca la major”, hahaha, no té preu!!!! 🙂

I per acabar una retrospectiva de les 3 Festes Majors que ha viscut el Roger. Com ha crescut, oi?

2013 

29 mesos “slow style”

Estem de vacances i practicant allò que es coneix com “slow life”, una tendència que ara està molt de moda, que promou prendre el control del temps, donar prioritat a gaudir dels petits plaers com fer llargues passejades, descansar, desconnectar, compartir àpats casolans (el que en diuen slow food), sense caure en la tirania d’anar ràpid, de la tecnologia, de l’acceleració… perquè les coses més importants de la vida no haurien d’accelerar-se, sinó alentir-se, oi?

Així doncs, estem en plan slow, a Astúries, lluny de la ciutat, i escoltant el silenci. Dormint fins que el cos diu prou, estirant-nos a la gespa, sense mirar el rellotge, anant a la platja, menjant molt, passejant molt i jugant també molt. Ara mirem com plou, sense més, sense cap pressa. L’apartament rural que hem triat accepten animals i hem pogut venir tots 4, així que la Bimba també està sent un “slow dog” hahaha!

 

I en aquest fantàstic entorn podem celebrar els 29 mesos del Roger. Content i emocionat que està tot el dia, a la “casa xula” com li diu ell a l’apartament, i com una cabreta corrent per tot arreu… com la Bimba, que no se’n sap avenir de l’espai que té per còrrer!

Felicitats Roger!

Ta mare

Ta mare és la millor mare del món. Quin eufemisme, oi? Només en tenim una, per tant, no podem comparar… i és evident que, sigui com sigui, i faci el que faci, ta mare, per a tu, sempre serà la millor. I és que el vincle amb una mare és tan i tan fort, que fins i tot quan no hi és, quan la tens lluny, quan fa molt temps que no la veus, fins i tot llavors, segueixes tenint-la present, pensant-hi, i enyorant-la.

Ta mare et fa enfadar, et truca massa sovint, i et diu el què has de fer… i això t’emprenya a vegades. Perquè creus que no la necessites, que tu te’n sortiràs sola, que els seus consells no et serviran, perquè ella “és d’una altra època” i es preocupa massa per tot. Pateix per coses innecessàries i sovint li dius que “no n’hi ha per tant”. A vegades li penges el telèfon, o li contestes de mala manera. Us crideu i discutiu, però mai t’ho té en compte. Et diu que a veure quan hi vas a dinar, o et pregunta “com estàs” sense motiu aparent: “béeeee… estic bé mama”. Costa reconèixe-ho, però ta mare, quasi sempre té raó.

Ta mare et fot bronca tot i que tinguis 30 i pico d’anys. Endevina que hi ha alguna cosa que no va bé només mirant-te els ulls o escoltant el teu to de veu. Ta mare et fa caldo quan estàs malalta, et va a la farmàcia i et passa a veure “5 minutets”, que després es converteixen en tot el matí. Et prepara tuppers amb el dinar del diumenge i diu “no tinc temps” però després té tot el temps del món per a tu. Quan tens por, quan et fa mal la panxa, quan et trobes fatal… la continues necessitant. I quan la necessites SEMPRE hi és.

Ta mare és com és, però no saps per què no podeu estar enfadades durant molt de temps seguit. I a mida que et vas fent gran et diuen que cada vegada t’hi assembles més…

Ta mare és genial, i que ningú te la critiqui!!!! I es mereix que l’abracis més i li facis més petons. Ara que sóc mare ho entenc, entenc moltes més coses. Perquè ser mare és difícl, però si t’emmiralles amb la teva sempre sabràs què has de fer.

Va per totes les mares, però especialment per la meva i per la seva, que encara que ja no hi és, la tenim molt present!

Aquest és el regalet per ma mare: 3 fotografies 3 generacions de mares.

Ei, i jo no m’he quedat sense eh? De bon matí ja he tingut el meu… És una tonteria, però no costa res fer contenta a una mare, un dia!

Fa un dia de la mare preciós. Gaudiu-lo molt! Fins la propera

Dos premis més per small&nice!

Quan, una nit qualsevol, caus per fi rendida al sofà després d’un dia difícil, i veus que tens comentaris al teu blog, et canvia la cara! Evidentment. Però si aquests comentaris t’avisen de que t’han otorgat 2 premis… és una pujada de moral molt i molt gran!!! La primera vegada van ser els Premis Dardos, i ara aquests!! Quina il·lusió!

       

Escriure un blog és difícil, i tot i que ho fas perquè ho vols, a vegades tens la sensació que ni déu se’l llegeix, o que el llegeixen 4 amics i coneguts i poca cosa més. I jo no sóc gaire constant, ho reconec, cada vegada tinc més feina i costa trobar temps per actualitzar i publicar coses maques i interessants.  Però mica en mica, he anat veient que sí, que hi ha persones que els hi agrada el què escric i com ho escric. El meu blog és  com un diari personal, de la meva visió de la maternitat, amb retalls de coses quotidianes i que trobo boniques…

Bé, no m’enrotllo més i us explico! Els premis que us he dit me’ls han otorgat “El cajón de mamá” i “Blog de una embarazada” dues bloggers i mamis sitgetanes i que ens hem conegut a través de les xarxes socials. Dos ties estupendes i amb ganes de fer coses interessants! Gràcies guapes per pensar en mi 🙂

Fet l’agraïment, ara toca explicar-vos el funcionament d’aquests premis. La mecànica a seguir és la següent:

1. Anomenar i agraïr el blog que t’ha donat el premi (FET!)
2. Contestar les preguntes que et fa el blog que t’ha concedit el premi
3. Concedir el premi a 5 blogs que estiguin començant o que tinguin menys de 100 seguidors
4. Fer 11 preguntes que hauran de contestar els blogs premiats
5. Seguir el blog que t’ha atorgat el premi
6. Informar als blogs premiats

Em toca contestar les preguntes que em fa “El cajón de mámá”:

1. Por qué razón empezaste a escribir tu blog? Jo crec que van ser les hormones post-part! En serio! Hahaha… Em venia de gust expressar-me, explicar, ensenyar la meva visió de la vida i de les coses.

2. Cómo te las ingenias para encontrar y/o buscar temas? Doncs a vegades costa. Normalment escric sobre el Roger i tot allò que l’envolta… és el més inspirador!!! Però trobo inspiració en sentiments i emocions.

3. Tienes algún tema tabú? Mai m’ho he plantejat així. Escric del que em ve de gust i no escric del que no em ve de gust.

4. Explica 2 de tus aficiones: Ui, tinc poc temps tinc per aficions… Per cert, una de les meves aficions/passions s’ha convertit en una feina: el món 2.0! A través de del projecte Mousse Social Media Flavours. Una altra afició que tinc és la decoració,  i una que espero tenir és el crochet! A veure si m’hi poso.

5. Antes de morir hay que… Haver dit “t’estimo” i “perdona’m” a totes les persones que s’ho mereixen

6. Un día especial sería… Fent el que em ve de gust a cada moment, durant tot el dia

7. Un deseo: Viatjar a Estats Units

8. Un miedo: Que li passi qualsevol cosa greu al Roger

9. Un sueño: Ser actriu i cantant

10. Cuál es tu sentido más agudo? El gust, m’encanta menjar bé!

11. Cuál ha sido el último regalo que has recibido: Un anell xuli

Ara contesto les preguntes que em fa “Blog de una embarazada”

1. ¿En qué país te gustaría vivir? A la república catalana independent!

2. ¿Crees que seguirás en el mismo trabajo dentro de cinco años? Crec que no

3. ¿Un buen restaurante de tu ciudad? La Fragata

4. ¿Las paredes de tu casa son blancas o de colorines? blanques

5. ¿Una serie que no deba perderme? Uf, estic super desconectada de series…

6. ¿Cuál es tu primer recuerdo de niñ@? a la guarderia de ca la Maria Teresa

7. ¿Un libro imprescindible? No sé si imprescindible pero a mi em va encantar “El penúltimo sueño” d’Ángela Becerra

8. ¿Cuál es la prenda de tu armario preferida? una camisa texana que em vaig comprar a l’H&M al començar aquesta primavera

9. ¿Boli o pluma? Potser la pregunta hauria de ser paper o ordinador?

10. ¿Cuál es el viaje más largo que has hecho?  Australia

11. ¿Tu edad preferida? 25

I els meus 5 blogs guardonats són:

1. Oh la là ma vie en rose
2. P’tit gat
3. Lady crochet
4. Gretelain
5. Petons de llimona

Per acabar, els 5 guanyadors han de contestar les següents preguntes:

1. Per què vas començar a escriure el teu blog?

2. Quina importància té per tu el nº de visites i el nº de seguidors?

3. Vius del teu blog? a què et dediques?

4. Què t’agradaria ser/fer?

5. No vull morir-me sense…

6. Què és per a tu la felicitat?

7. Què et fa por?

8. T’agradaria ser mare? I si ja ho ets, què ha canviat des de que ets mare?

9. Què no suportes en una persona?

10. Creus en l’amor per tota la vida?

11. El got mig ple o mig buit?

Espero que aquests premis serveixen per conèixe’ns millor i fer-nos difusió mútuament! Petons i fins la propera!!!

El pare de’n Roger | Roger’s dad

Si els nens ho imiten tot, jo estic tranquil·la, perquè el Roger té un bon mirall, un bon exemple a seguir, el seu pare.

Ja sabeu que no acostumo a explicar gaires coses d’ell en el blog, però avui és un bon dia per dedicar-li un post, perquè ell és amb mi, cada dia,  és un gran pare i un gran company de camí.

Feliç dia Ferran! I gràcies per ser amb mi en aquesta difícil tasca que fa dos anys vam començar.  Ens resten molts mals de caps, molts patiments, i segur que moltes discussions per educar el Roger… però també molts jocs, somriures, abraçades i moments especials per compartir: perquè segur que li ensenyaràs a ser el millor jugador de futbol, a nedar al mar i conèixer les onades, a esquiar i no tenir por a caure una vegada darrera una altra, a passejar la Bimba, fer-la seure i creure en tot, a fer el “vola vola”, a fer pessigolles i a llegir contes del Senyor Coc.

T’estimem mooooolt!!!

Vinyet i Roger

   

    

I… 2 anys!!! | And… 2 years old!!!

Uauuuu!!! Ja han passat 2 anys d’aquell 25 de febrer de 2011, a les 9:10h del matí… quina emoció vaig sentir al tenir el meu fill als braços i alletar-lo per primer cop! És la màgia de ser mare: 9 mesos d’espera, sentint com creix i es mou dins teu per, en un moment, veure-li la carona i sentir-li el plor. Una experiència difícil d’explicar amb paraules.

En Roger ja ha deixat de ser un bebé, i no us penseu que no em resisteixo a acceptar-ho… costa, costa molt! Perquè creix tan i tan depressa que a vegades em sembla que no m’he fixat prou en tots els detalls i no puc recordar-me de tots els moments… En fi, és allò que sempre es diu, que passa massa ràpid, oi? Vosaltres també l’heu vist crèixer mes a mes, a través d’aquest blog.

Just fa un any, en el seu primer aniversari, vaig escriure aquest post reflexionant sobre el meu primer any com a mare: la vida et canvia, sí, i ho fa de tal manera que mai tornes a ser la mateixa d’abans. Cada dia, cada mes, cada any que passa són més vivències, més experiències i sobretot nous descobriments: en Roger ha après a caminar, ha après a parlar, a fer petons, a somriure, a demanar, a jugar, a compartir, a tenir amics, a reconèixe’ns, a cantar… Aprèn i aprendrà a fer-se gran, i jo al seu costat aprendré a ser millor mare cada dia: aprendré a entendre’l, a acceptar-lo com és, a tenir més paciència, a calmar-li el dolor i a espantar-li les pors amb abraçades i petons.

En 2 anys  he aprés a prioritzar, a renunciar, a ser menys egoïsta. També he aprés a cuinar, a rentar roba amb moltes i moltes taques (i aconseguir treure-les!), a canviar bolquers en llocs inversemblants i moments insospitats. He aprés a inventar-me contes, a fer titelles, a conèixer la Dora, el Pocoyó, en Tipsy, la Lala i en Po. A despertar-me de nit  una, dos, tres i quatre vegades, a detectar la febre simplement amb el tacte dels meus llavis, a reconèixer una tos lletja, una olor sospitosa o una mirada de cansament…  he après que quan em crida insistentment només vol que deixi l’ordinador i m’assegui a terra, al seu costat, per jugar junts.  Ell m’ha ensenyat que la dedicació i l’amor ho curen i ho poden tot.

I és que no deixo d’admirar-lo per lo dolç i lo carinyós que arriba a ser! Aquí el veieu amb la seva corona, feta a mà per la meva amiga Txell  (gràcies guapíssima!!!) i el seu primer regal, el dels avis, una cadira pintada a mà per Cute Martina, amb motius de la nostra Festa Major, que el torna boig!

     

Aquest cap de setmana ho celebrarem amb una festa com déu mana, ja us ho explicaré!

Felicitats petit príncep!

Premis Dardos

Estic molt contenta, perquè ha passat una cosa que no m’hagués imaginat mai: un blogger ha recomenat el meu blog! A vegades em sembla que ningú se’l llegeix, tot i que les estadístiques diuen que sí, però la sensació que tinc és que només se’l miren els amics i coneguts, i no pas gent que no em coneix de res… En fi, que ha estat una agradable sorpresa, i m’he auto-animat a revifar una mica el blog, en la mesura que pugui, perquè últimament el tinc força abandonat.

Doncs sí, aquest blog que ara esteu llegint ha estat galardonat amb un Premi Dardos. I què és aquest premi? Doncs un premi que reconeix l’esforç, la dedicació, la creativitat i la constància d’escriure un blog. El més important per mi és que aquest premi el concedeixen altres bloggers. En el meu cas ha estat la Sheila, del Blog de una embarazada la que ha pensat en mi. Tot i que no ens coneixem de res, arrel d’aquesta història dels blogs he descobert que la Sheila i jo vivim les dues a Sitges i, per més “inri”, les dues vam saber que estavem  embarassades un 23 juny! A més compartim la nostra dedicació professional al món del social media. Casualitats de la vida! A l’entrar i llegir el seu blog vaig tenir una barreja de nostàlgia i tendresa, perquè explica l’evolució del seu embaràs i com l’està vivint. Ens convida als lectors a compartir el seu projecte de vida, l’aventura de ser mare.

Per atorgar el premi Dardos cal seguir 3 premisses:

1. Incloure la imatge del premi al blog
2.  Mencionar i enllaçar el blog que els ha atorgat el premi
3. Atorgar el premi a altres 15 bloggers per tal de difondre la seva tasca entre els lectors del món 2.0

Per tant, ara em toca a mi “nominar” els 15 blogs, de temàtica variada, que segueixo i recomano perquè els trobo dolços, bonics i ben fets. Voy:

1. El Blog de Sarai Llamas

2. Oh my goodies

3. Kireei cosas bellas

4. Petit Joel

5. La silla Turques

6. Baby space

7. Oh happy day!

8. Delikatissen

9. Decorology

10. One claire day

11. Betes i clicks

12. No me pises que llevo manolos

13. El sabor de lo antiguo

14. Vintage&chic

15. lovely things

I me’n deixo alguns…

Gràcies per llegir-me i fins aviat!

20 mesos | 20 months

De mes en mes i “tiro porque me toca”. El meu petit bonic avui fa 20 mesos i ho podem celebrar ben junts perquè té bronquitis i per tant no ha anat a la llar d’infants ni jo a treballar. Ens hem llevat tard i hem fet el ronso al llit gran, veient vídeos dels gegants. A part de bronquitis i febreta també té “mamitis” aguda, cosa que aprofita per enganxar-se a mi i gastar-me el nom a base de repetir i repetir sense parar. Com reclama la meva atenció i el contacte físic! És una passada com ens necessiten, oi? En fi, que encara que sigui perquè està malalt, m’agrada poder passar tot el dia amb ell i no dedicar-me a res més… és un gust! Sento dir-ho però les mares hauríem de tenir el dret a estar amb els nostres fills molts més temps que la baixa de 4 mesos, és tan injust! El món laboral hauria de ser més flexible i permetre altres formes de treballar més adequades a les necessitats afectives dels més petits…

Us deixo i continuo gaudint del meu petit oasi de felicitat del dia d’avui: 20 mesos i tot un dia junts, tocant el timbal, el xil·lòfon, xutant pilotes, perseguint la Bimba, llegint contes i fent-nos petons.

Ah! I que passeu una bona castanyada. Des d’aquí recomano que doneu un cop d’ull al blog Tu fiesta molona de El Globo Rojo, una iniciativa de la meva estupenda cunyada Montse i la seva amiga Azu, dues entusiastes que han iniciat aquest projecte juntes. Molta sort guapes!!!

Fins la propera! 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El que realment importa

Val la pena aturar-se un moment i valorar el que realment importa, no creieu? Separar el gra de la palla: quedar-se amb les coses que et fan somriure, les persones bones, les que et respecten, les que necessites estimar. Els llocs que tries per anar, els llocs que hi tornes perquè t’omplen i et fan sentir bé.

Val la pena ser sincer, anar de cara, ser bona persona. A vegades te la foten però igualment, val la pena. També val la pena plorar quan tens ganes de plorar, però encara val més la pena riure, riure molt, envoltar-te de persones que t’aportin serenitat, confiança, esperança.

Val la pena abraçar, sentir, lluitar i equivocar-se. Treballar, guanyar, perdre, compartir. A vegades és important parlar, no callar, denunciar i cridar, que és injust, que et fa mal.  Val la pena abraçar i consolar, perdonar i rectificar, crèixer i caminar.

Val la pena Roger, aprendràs tot això, i t’ensenyaré el que realment importa.

“Qui no creu a la mare…

…creu a la pell de cabra!”. O sigui que les mares sempre tenen raó, i mira que em feia ràbia quan ma mare m’ho deia. Al final havia de reconèixer que sí, que li havia d’haver fet cas des d’un principi però jo havia de veure-ho per mi mateixa i equivocar-me una vegada i una altra.

Avui és el dia de la mare, una festa bastant “xorra”, un invent comercial, però trobo que tampoc fa mal tenir un detallet afectuós amb ta mare, donat que durant la resta de l’any no acostumem a pensar-hi gaire. Parlo per mi. I més si tens una mare que li encanten aquestes coses i que saps que li fa especial il•lusió, com la meva.

Recordo els matins del primer diumenge de maig, el “toca discs” de casa fent sonar la cançó de Dyango (no la típica de “el nen és petit…” que fa plorar mig Catalunya, sinó la del “joiós” dia de la mare) i cantant ben fort i ben alt. Ja veieu el grau de compromís amb tal data… hahaha.

Com tot quan et fas gran, allò que abans et feia pal, ara li saps trobar un valor i un sentit especial. Sempre és bon moment per dir-li a ta mare que és la millor, que gràcies per estar sempre allà, de forma incondicional, i que s’ho mereix tot. Sí, sempre és bon moment i avui per mi també ho és: t’estimo molt mama!

Pensant en un detallet he decidit fer unes galetetes ben úniques, com ella, està clar “madre no hay más que una”. Aquí veureu el procés (a la primera no em van sortir bé, així que l’esforç ha estat doble). Doncs això, que una mare és el més gran del món, cuideu la vostra!