Mai és massa tard | Never too late |

Ahir vaig retrobar-me amb una gran amiga després de 9 anys sense veure’ns.

Sí senyor, una gran amiga, de les de veritat, de les autèntiques… de les que no et critiquen a l’esquena, ni tenen enveja dels teus èxits o de la teva felicitat. Amb qui tens una complicitat inexplicable, amb qui pots riure sense parar per qualsevol tonteria però amb qui també pots compartir llargs silencis sense sentir-te incòmode.

Ens hem retrobat, i només veure-la arribar a l’estació de tren, el cor em bategava fort de l’emoció i em vaig adonar de que volia recuperar aquella amistat tan important que teníem.

Va ser fantàstic mirar-se als ulls, abraçar-se i sentir que, malgrat el pas dels anys i la distància, ens hem continuat estimant i hem seguit pensant l’una en l’altra. Vam sopar i xerrar durant hores, rient, recordant… explicant-nos la vida i com ens hem trobat a faltar aquests anys fent-nos grans. Aquest matí ha marxat, però sé que a partir d’avui torno a tenir la seva amistat.

Sí sí, els amics de veritat es poden comptar amb els dits d’una mà, i potser encara te’n sobren…